miércoles, 11 de julio de 2007

Herencia lúminosa

A lguien me ha pedido un relato completo de mi bautizo en el ultrafondo que tuvo lugar hace tres semanas en la marcha de CAp de Rec, de 52km y 5600 metros de desnivel.



Como la crónica original ya la hice en su momento para mis compañeros de aventuras y está en catalán, para no esperar la traducción y por aquello de que las lecturas en idioma original suelen tener un sabor especial que pierden al ser traducidas, , me permito ponerla tal cual aún a sabiendas que quizás pierda lectores, lujo que no puedo permitirme por supuesto, dado la escasez aunque la alta calidad i fidelidad, todo hay que decirlo, de los mismos.

Crónica de la Marxa del Rec

A vegades penso que l'inconciència es el que debia fer que Admunsen anés al Pol Nord o Stanley a buscar a Livingstone...perque, salvant les distàncies esclar, quan divendres matí en pujar desde Lles al Refugi de Rec a veure el començament del circuit de la marxa, veig la dimensió de les muntanyes, del paisatge, de la distància i del desnivell...una por inmensa es va apoderar de mi i vaig pensar com ens ho fariem per allí perdudes amb la Dolors i em vaig dir inconscient mil i una vegades...

Les pors, com les penes, son menos pors quan es comparteixen i tant el cafetet amb l'Yves, Mena i Luigi com al sopar amb Dolors i Xavi va tenir efectes relaxants, s'ens va acostar en xavier a saludar i quedar per l'endemà ,un encant de noi al que desitjo haver tingut una estupenda marxa.

Pel matí poc abans de sortir i en recollir la tarja de fitxar una alegría inmensa de veure a en Kako, al que no veia desde els CAvalls del vent de féia ja un any.


...nou segons, vuit...diuen pels altaveus....3,2,1,0!!!! Ja sortim!!

Els deus que miren pels inconscients, han posat un dia fresquet i a en Luigi a costat nostre,ambdos serán claus pels esdeveniments que ens esperen.

Tot i que L'Yves m'ha deixat una càmera de fotos per documentar la travessa, la faig servir al començament i ja no tinc esma de treure-la de la butxaqueta a partir de la primera pujada, també ajuda el fet que en Luigi va fent sprints per endavant i es situa a llocs estratégics d'on ens treu a cada estona fotos estupendes, de tal manera que penso que la Dolors i jo formem part d'un capitol de "al filo de lo impossible" de lo ben documentada que quedará aquesta gesta.

El tros quasi vertical del final de la primera pujada, se m'ennuega de mala manera, el cor sembla que vulgui sortir per la boca i el cap em roda...no sé que es però es desagradable, miro a la DOlors a prop meu i va bé, en Luigi a dalt dels 2400mts ens espera animant.Recordo el cim com un lloc fred, un cercle de muntanyes pedregoses, un refugi amb gent acollidora que ens reben amb un somriure i paraules d'ànim, ens diuen que som al km 20,cosa que m'alegra, perque el meu FR305, talment com un NEXUSII en franca rebelió de fà un mes , no fa allò pel que ha estat programat si no el que li rota i sempre marca bastant menys, imagino que per desmoralitzar-me....giny "diablòric".

Ens abriguem per baixar, en Luigi ens marca el ritme adequat i el camí a seguir , aquí i per sempre més, amb amabilitat, amb delicadesa i fermessa a l'hora, ens fà admirar el paisatge, aixecar els ulls de terra de tant en tant per conèixer el nom d'una flor o d'un arbre, apartar l'orella del nostre cor per escoltar el sò d'un ocell, girar el cap enrera per veure l'inmensitat de la Vall recorreguda patrimoni de la UNESCO.

La llarga i a vegades dificil baixada fà que inclús desitgem pujar, així d'estranyes som les persones ...


A L'avituallament Imperial a Andorra, LA closa crec, decidim que val la pena estar-nos una estona, menjar entaulats, beure, riure, canviar de mitjons, fer inventari de lesions, posar-hi parxes i sembla que l'esprit es recupera i encarem capa "la cara nord del EIGER".

Aquesta pujada infernal, ha estat la clau del nostre exit, només encarar-la en Luigi ens ha dit com fer-la, a quin ritme, que calia saber...si voliem fer el temps previst i no defallir, calia agafar un ritme adequat i constant i No aturar-nos. En posem cegament en les seves mans. Anem en fila,Luigi, Dolorsmhi jo, i sense xerrar , pasa rera pasa, tot segint el ritme d'en Luigi, adequat i constant, van passant els metres de desnivell sense defalliment.Pel camí trobem moltai molta gent petada, fossa, desfondada, amb cares de sorpresa de veure els tres com pausadament i de manera implacable anem ascendint .

A meitat en Luigi ens fà fer un descans 5', aigua , gels i amunt...pel mig de la selva i la xafagor.Se'ns ajunten alguns a la fila per darrera i arribem a ser 5 o 6 "encordats"..però la gent ja s'ha cremat i ni seguir-nos poden.

Per fí som d'alt el refugi, al final de pujar 1100mts de desnivell tot d'una tacada .El que queda fins coronar a 2400mts, es fà de la mateixa manera, passem a gent i quan som quasi dalt la Dolors reb la trucada d'en XAvimiquel dient que ha finalitzat i interessant-se per nosaltres. Ens explica els detalls del que ens queda i llavors tenim la certessa de que ho aconseguirem.

Un cop dalt en Luigi ens recorda que cal baixar lleugeres el que queda, que el temps es tira a sobre, i així ho fem, la pista es fà llarga i pesada, infinita, les cames van depressa ensumant l'arribada que , sense fer honor al seu nom no arriba mai, fem uns kilòmetres amb una parella amb ganes de xerrar, però jo...curiosament... no en tinc, només vull arribar...La Dolors els hi dona conversa sortosament.
Al final..quan després d'un desviament de la pista a la dreta es veu el sostre del refugi del Rec a 200mts...la ansiada arribada...tots els mals i cansaments s'esfumen i només l'alegria d'haver aconseguit el repte ens omple..Sentim pels altaveus els nostres noms, "..En aquest moments arriben a Dolors i na MAripau!!" ,gentilessa d'en Luigi que s'ha adelantat per fer-nos aquest darrer règal ...es un moment inmens on ens abraçem amb la Dolors i ens diem campionas!!..després abraçades amb en Luigi artifex de tot plegat , sense ell jo crec que encara estariem pujant "la cara nord de l'EIGER".

Un cafetet al refugi tots tres, com un equip de companys ens fà sentir poderosos i afortunats.13h 8'.....i com ens deia en Luigi "benvingudes a l'ultrafons"

Y de la misma manera que la Vall de MAdriu que recorrimos es patrimonio de la UNESCO, existen en el mundo unos cuantos faros que también han merecido ese honor . Tales el caso del faro de Sant GAlle en Sri LAnka , situado en Fort GAlle , donde todo el conjunto ha sido declarado patrimonio de la Humanidad. Por el mismo motivo se encuentra catalogado así también el faro de Queens Tower del CAstillo de Kronborg en Dinamarca.

Diversas organizaciones siguen trabajando para incluir mas faros como patrimonio de la Humanidad, para así disponer de la mas maravillosa Herencia luminosa jamás imaginada

13 comentarios:

miquel dijo...

Caraiiii!

Moltes felicitats per la ultra-fons i sobretot per la crònica. Quin honor. Gràcies per compartir la Vall del Madriu amb nosaltres. He de confesar que fa moltiiiisim que no la visito perquè de més xic la vaig fer un munt de vegades i fins ara no tenia ganes de retornar a una de les meves sortides muntanyeres.

Ara m'ho estic pensant... de qui serà la culpa ;)

Una salutació a la Dolors, la Maripau,l'Yves, la Mena al Xavi i com no... al Luigi (disculpes si m'he deixat algú). Amb el vostre permis he compartit amb vosaltres l'excursió i unes emocions sobretot a l'arribada. Mecachis, sóc un sensible.

Gràcies i a reveure!

massaguer dijo...

Molt bé tot i que ja el coneixia de www.corredors.cat,sempre va bé refrescar-nos la memòria amb els teus magnífics relats.
Benvinguda a l'ultrafons de muntanya!!!

Ironyoyito dijo...

Ostres, quin relat més novedós i original, tu sempre sorprenent-nos Mari Pau...

Per cert 13h8' és un temps també d'IM...Com ho tenim el tema???

Perquè tu ets forta, i ja sé que ni l'hivern, el fred, el gel, els dies curts, la pluja, el fang, el cansament, la feina, res t'impedirà l'any que ve ser la 1a IWoman de la UAB!!!

rivendel dijo...

Miquel, m'en alegro de ser la culpable de que tornir a la Vall, en aquest cas no pas del riu vermell sino de Madriu..en justa corr�spondencia a la teva responsabilitat en aquests darrera hist�ria.

massaguer Espero que continuis engrescant-me en aquest maravell�s mon de muntanyes i kil�metres

Ironyoyito Ja saps que agraiexo molt les teves visites "espont�neas" al meu blog XD!
despr�s de la teva visi� menys buc�lica i mes realista del IM ..no s� no s�...per� torres mas altas han caido XD

rivendel dijo...

Miquel, m'en alegro de ser la culpable de que tornir a la Vall, en aquest cas no pas del riu vermell sino de Madriu..en justa correspondencia a la teva responsabilitat en aquests darrera història.

massaguer Espero que continuis engrescant-me en aquest maravellós mon de muntanyes i kilòmetres

Ironyoyito Ja saps que agraiexo molt les teves visites "espontàneas" al meu blog XD!
després de la teva visió menys bucólica i mes realista del IM ..no sé no sé...però torres más altas han caido XD

Anónimo dijo...

Ultra qué??? Usted prepárese para Maratoniar en tierras galas de buenos vinos, que si no me quedo sin probarlos :-)

Besos,

Paco CT

Santi Palillo dijo...

No creo que vayas a perder ningún lector, eso sí me la llevo a casa para intentar traducirla con calma, seguro que agradeceré el esfuerzo.

Un saludo desde la costa, fins aviat!

Anónimo dijo...

Molt bona cronica,m´ha fet reviure tot allò,això si,l`he trobat una mica curta,ara no se si lacrònica o a marxa,jejejeje.

Ara diu que estàs preparant un IW?,Compta amb naltros per dur-te les maletes.

Sento que sempre entro tard,ja ho sé,ja em castigaré sense postres!!!
Espero que puguis perdonar-me.(No és per fer-me l`important,okis?.


Salut!

Xavi Miquel

Luigi dijo...

Aquesta vegada l'últim seré jo...je, je, je

Ja sé que estàs de vacances, però ens has deixat sense lectures des de fa uns dies, va vinga, escriu alguna cosa que t'ho agrairem i ens faràs contents

Xosé Dagostino dijo...

Del suplement Culturas de La Vanguardia del 29 d'agost, per si se t'havia escapat....

Xosé
-------------------------------
El mes de Joan de Sagarra


Faros

Tres libros con un denominador común han caído este verano en manos del autor: ¿Els fars de Catalunya¿ de Marc Soler, ¿Faros¿ de Walter Scott y ¿Le roman des phares¿. Merecen una reflexión

JOAN DE SAGARRA


Catalanes, escoceses o franceses, habitados o deshabitados, apagados o no, los faros siguen ahí, en las costas, llevando consigo hazañas y miserias, momentos de gloria y progresiva decadencia hasta llegar a su extinción
Al inicio de su libro, estupendo libro, Els fars de Catalunya. Un viatge sentimental per la costa (La Magrana), Marc Soler nos previene contra ............

rivendel dijo...

Xosé, gracias mil , lo recorté en cuanto lo vi, intentaré comprar el libro.

massaguer dijo...

Vinga Mari Pau,treu la pols a l'ordinador i regale'ns una crònica del Médoc(terra de vins i Chateauxs) a on sé que vas debutar en la distància de Filípides...

Xosé Dagostino dijo...

el blog que et deia.... és una mica frikie, però escriu bé....

http://carndebanqueta.blogspot.com/

salut

/* google Analytics */ /* End Google Analytics*/