Como la crónica original ya la hice en su momento para mis compañeros de aventuras y está en catalán, para no esperar la traducción y por aquello de que las lecturas en idioma original suelen tener un sabor especial que pierden al ser traducidas, , me permito ponerla tal cual aún a sabiendas que quizás pierda lectores, lujo que no puedo permitirme por supuesto, dado la escasez aunque la alta calidad i fidelidad, todo hay que decirlo, de los mismos.
A vegades penso que l'inconciència es el que debia fer que Admunsen anés al Pol Nord o Stanley a buscar a Livingstone...perque, salvant les distàncies esclar, quan divendres matí en pujar desde Lles al Refugi de Rec a veure el començament del circuit de la marxa, veig la dimensió de les muntanyes, del paisatge, de la distància i del desnivell...una por inmensa es va apoderar de mi i vaig pensar com ens ho fariem per allí perdudes amb la Dolors i em vaig dir inconscient mil i una vegades...
Les pors, com les penes, son menos pors quan es comparteixen i tant el cafetet amb l'Yves, Mena i Luigi com al sopar amb Dolors i Xavi va tenir efectes relaxants, s'ens va acostar en xavier a saludar i quedar per l'endemà ,un encant de noi al que desitjo haver tingut una estupenda marxa.
Pel matí poc abans de sortir i en recollir la tarja de fitxar una alegría inmensa de veure a en Kako, al que no veia desde els CAvalls del vent de féia ja un any.
...nou segons, vuit...diuen pels altaveus....3,2,1,0!!!! Ja sortim!!
Els deus que miren pels inconscients, han posat un dia fresquet i a en Luigi a costat nostre,ambdos serán claus pels esdeveniments que ens esperen.
Tot i que L'Yves m'ha deixat una càmera de fotos per documentar la travessa, la faig servir al començament i ja no tinc esma de treure-la de la butxaqueta a partir de la primera pujada, també ajuda el fet que en Luigi va fent sprints per endavant i es situa a llocs estratégics d'on ens treu a cada estona fotos estupendes, de tal manera que penso que la Dolors i jo formem part d'un capitol de "al filo de lo impossible" de lo ben documentada que quedará aquesta gesta.
El tros quasi vertical del final de la primera pujada, se m'ennuega de mala manera, el cor sembla que vulgui sortir per la boca i el cap em roda...no sé que es però es desagradable, miro a la DOlors a prop meu i va bé, en Luigi a dalt dels 2400mts ens espera animant.Recordo el cim com un lloc fred, un cercle de muntanyes pedregoses, un refugi amb gent acollidora que ens reben amb un somriure i paraules d'ànim, ens diuen que som al km 20,cosa que m'alegra, perque el meu FR305, talment com un NEXUSII en franca rebelió de fà un mes , no fa allò pel que ha estat programat si no el que li rota i sempre marca bastant menys, imagino que per desmoralitzar-me....giny "diablòric".
Ens abriguem per baixar, en Luigi ens marca el ritme adequat i el camí a seguir , aquí i per sempre més, amb amabilitat, amb delicadesa i fermessa a l'hora, ens fà admirar el paisatge, aixecar els ulls de terra de tant en tant per conèixer el nom d'una flor o d'un arbre, apartar l'orella del nostre cor per escoltar el sò d'un ocell, girar el cap enrera per veure l'inmensitat de la Vall recorreguda patrimoni de la UNESCO.
La llarga i a vegades dificil baixada fà que inclús desitgem pujar, així d'estranyes som les persones ...
A L'avituallament Imperial a Andorra, LA closa crec, decidim que val la pena estar-nos una estona, menjar entaulats, beure, riure, canviar de mitjons, fer inventari de lesions, posar-hi parxes i sembla que l'esprit es recupera i encarem capa "la cara nord del EIGER".
Aquesta pujada infernal, ha estat la clau del nostre exit, només encarar-la en Luigi ens ha dit com fer-la, a quin ritme, que calia saber...si voliem fer el temps previst i no defallir, calia agafar un ritme adequat i constant i No aturar-nos. En posem cegament en les seves mans. Anem en fila,Luigi, Dolorsmhi jo, i sense xerrar , pasa rera pasa, tot segint el ritme d'en Luigi, adequat i constant, van passant els metres de desnivell sense defalliment.Pel camí trobem moltai molta gent petada, fossa, desfondada, amb cares de sorpresa de veure els tres com pausadament i de manera implacable anem ascendint .
A meitat en Luigi ens fà fer un descans 5', aigua , gels i amunt...pel mig de la selva i la xafagor.Se'ns ajunten alguns a la fila per darrera i arribem a ser 5 o 6 "encordats"..però la gent ja s'ha cremat i ni seguir-nos poden.
Per fí som d'alt el refugi, al final de pujar 1100mts de desnivell tot d'una tacada .El que queda fins coronar a 2400mts, es fà de la mateixa manera, passem a gent i quan som quasi dalt la Dolors reb la trucada d'en XAvimiquel dient que ha finalitzat i interessant-se per nosaltres. Ens explica els detalls del que ens queda i llavors tenim la certessa de que ho aconseguirem.
Un cop dalt en Luigi ens recorda que cal baixar lleugeres el que queda, que el temps es tira a sobre, i així ho fem, la pista es fà llarga i pesada, infinita, les cames van depressa ensumant l'arribada que , sense fer honor al seu nom no arriba mai, fem uns kilòmetres amb una parella amb ganes de xerrar, però jo...curiosament... no en tinc, només vull arribar...La Dolors els hi dona conversa sortosament.
Al final..quan després d'un desviament de la pista a la dreta es veu el sostre del refugi del Rec a 200mts...la ansiada arribada...tots els mals i cansaments s'esfumen i només l'alegria d'haver aconseguit el repte ens omple..Sentim pels altaveus els nostres noms, "..En aquest moments arriben a Dolors i na MAripau!!" ,gentilessa d'en Luigi que s'ha adelantat per fer-nos aquest darrer règal ...es un moment inmens on ens abraçem amb la Dolors i ens diem campionas!!..després abraçades amb en Luigi artifex de tot plegat , sense ell jo crec que encara estariem pujant "la cara nord de l'EIGER".
Un cafetet al refugi tots tres, com un equip de companys ens fà sentir poderosos i afortunats.13h 8'.....i com ens deia en Luigi "benvingudes a l'ultrafons"
Diversas organizaciones siguen trabajando para incluir mas faros como patrimonio de la Humanidad, para así disponer de la mas maravillosa Herencia luminosa jamás imaginada